​El cinema en el mirall de la literatura
Avui, com ahir, es parla molt de cinema i literatura, i més precisament de la relació entre el cinema i la literatura. Es parla i s'escriu tant que s'ha convertit en un tema molt freqüent en determinats fòrums. No hi ha curs, simpòsium o seminari que es preï que no l'hagi contemplat alguna vegada com a motiu per a una cita entre escriptors i cineastes, crítics i professors i especialistes de tota índole. La qüestió em sembla digna d'estudi i debat; entre altres raons, perquè la literatura i el cinema comparteixen avui més d'una frustació en un món on la comunicació està, en general, dominada per la Xarxa.

Es diria que aquesta època ha descobert, com a subjecte d'una certa vulgarització, una relació que, no obstant això, és molt vella; és a dir, que ve des de lluny, pràcticament des que el cinema és cinema o, si es vol, des de la invenció del cinema sonor. Era natural que el cinematògraf es mirés en el mirall de la literatura, sobretot a partir del moment en què es converteix, gràcies a un dels seus pares fundadors, David W. Griffith, en un mitjà per a, entre altres coses, explicar històries.

Encara que es desenvolupa i aconsegueix la seva plenitud com a llenguatge artístic en el segle XX, el cinema és un invent del segle XIX. Art del relat i, per tant, del temps, no és estrany que Griffith, des de les seves primeres experiències com a director, prengués com a referència narrativa la gran novel·la del XIX. Els seus models, a més, estaven en l'aire de l'època, interioritzats en el públic espectador. 

Els fulletons primer, el conte, la novel·la i el teatre després, van proporcionar al cinema un interminable cabal d'històries. I al seu torn el cinema va donar cos -moviment, veu i rostre- a infinitat de personatges que la literatura havia creat abans. Traient-los de la penombra on es trobaven, en certa manera els va reinventar, els va donar una vida nova.
Una gran part de les pel·lícules que en l'actualitat es duen a terme està basada en un text literari ja existent. L'adaptació d'una novel·la – sobretot si es tracta d'una novel·la de reconegut èxit comercial- s'ha convertit en una fórmula habitual de producció. D'aquí ve que a l'hora de la valoració dels resultats sigui freqüent sentir judicis crítics molt diferents, però que fet i fet, al meu entendre, resulten complementaris. D'un costat, se sol dir: “Aquesta és una pel·lícula que no segueix la lletra del llibre, i a més el traeix” ; d'un altre, s'acostuma a afirmar: “Aquesta és una pel·lícula que, a pesar que no segueix la lletra del llibre, sí que és fidel al seu esperit.”
Ara bé, un text està constituït per paraules, la matèria a través de la qual la història narrada s'encarna. I les paraules, convé recordar-ho, són una abstracció. La matèria cinematogràfica, en canvi, la constitueixen imatges i sons capturats per una càmera i un micròfon, és a dir, tot el contrari d'una abstracció. Resulta una miqueta paradoxal, per tant, que es parli insistentment de fidelitat o d'infidelitat a propòsit de les adaptacions cinematogràfiques perquè la naturalesa d'aquests dos llenguatges és molt diferent.
A través de la lectura d'un conjunt d'obres seleccionades, i de la revisió de les pel·lícules a les quals han donat lloc, el taller proposa una aproximació al veritable caràcter d'aquestes dues classes d'escriptura -la literària i la cinematogràfica- de les seves relacions de parentiu i de les seves diferències substantives sempre presents en qualsevol temptativa d'adaptació.

Víctor Erice