/Users/josepmariafontseresidera/Downloads/google612d75ea89f49b80.html
 
  • Mariona Fernández

L'invisible, indeleble

Italo Calvino té un llibre del qual es parla menys i que a mi em va canviar la mirada: Palomar, no per casualitat el nom d'un observatori, allà a Califòrnia. Pel llibre vaig ser conscient (i em vaig obsessionar) de les 'coses' que només existeixen per als nostres ulls. L'inexistent visible: un reflex, per exemple. L'espasa del sol al mar. Per aquella època, també mirant el mar, veia camins invisibles. Encara no vivia en una illa. Ni m'havia donat compte que els camins que tracem en el temps i no en l'espai són els que més petjades deixen, no a terra, en nosaltres.


Així se m'antulla avui el camí recorregut des del 2010, any del naixement d'aquests islados, que ja som molts. Avui, en uns temps que ens fan tan conscients de les terres movedisses on, com va apuntar Nelly Schnaith en unes classes mítiques, cal aprendre a mantenir l'equilibri, continuem caminant (i nedant).


Travessem el 2022 i portem quatre magnífics tallers. Un parèntesi de maig i reprenem un altre estiu, ni més ni menys que amb Menchu Gutiérrez, Juan Arnau i els poetes habituals ja al juliol: Jesús Aguado i Juan Vicente Piqueras. Aquest és l'invencible estiu que ens assalta l'ànim quan pensem en la piscina de Binissaida i les seves nits, els jardins de Bincalsitx i en les activitats amagades en alguna pineda a la vora d'una mar que a cadascú li reflecteix una cosa invisible als altres.

Us esperem perquè les vostres petjades invisibles siguin indelebles.